El camí comença remuntant el riu per després endinsar-se en una bonica fageda...
Anem ascendint sense treva fins que deixem enrere els arbres i el paisatge canvia totalment. Passem per l'orri de Nouzére on hi ha un tancat perquè les vaques no s'escapin. Som a 1.700 m. La sendera segueix pujant enmig del pedregar. Boira. La visibilitat es redueix força. Sort que només cal seguir les marques de color blanc i vermell, però sovint tenim dubtes. Arribem al refugi passades dels 4 de la tarda. Estem a 2.246 metres. No podem veure el llac per culpa de l'espessa boira. Tota la nostra colla ocupa una habitació gran amb lliteres de tres pisos. Ens dutxem, mengem alguna cosa, ens escalfem, assequem la roba...
El refugi té 55 places i és ple de gom a gom. Hi ha un grup nombrós de persones (la majoria xicalla) que pertanyen a l'Agrupament Escolta Pere Quart. Ens expliquen que celebren el 35è. aniversari i volen assolir 35 pics. Parlem del mal temps que fa... Estem preocupats perquè amb aquesta boira seria una imprudència pujar a la Pica. Els més optimistes diuen que demà fara sol... Sopem molt d'hora: sopa de fideus, potage de verdures amb salsitxes i pastís de nata. Cal recuperar-se i agafar forces...
Després de sopar alguns se'n van al llit i altres es queden fent tertúlia. Aleshores Patrick, l'encarregat del refugi (un personatge molt peculiar) apareix amb tres guitarres. Un argentí que es diu Ramon Aparicio (un altre personatge ben peculiar que fa 35 anys que viu a França fent de charpentier i que ha vingut a esventar les cendres d'un amic al cim del Montcalm) comença la serenata nocturna...
L'acompanya Patrick puntejant amb una altra guitarra. Ramon se sap poemes en català i ens canta una cançó en occità. Aleshores Patrick porta les lletres d'un munt de cançons franceses i catalanes perquè tots puguem participar... En Toni també agafa la guitarra i se'ns fan les dotze...
Qui canta la boira espanta. Tant de bo sigui veritat. Què passarà demà?
...
Diumenge 23 de setembre. Ens despertem, mirem per la finestra i, oh la la!, contemplem la fosca silueta de les muntanyes allà dalt i el llac al davant... No hi ha boira! Visca!!!. Sortim a fora i, rere el refugi, veiem un mar de núvols que omple la vall. No les tenim totes, però ho provarem. Esmorzem i preparem les motxilles per enfilar el camí que, si tot va bé, ens portarà al cim de Catalunya. A les 8:10 ens posem a caminar. El primer estany que trobem és el d'Estats (2.416 m.)
Més amunt -perquè ufffffffff, la sendera no parar de pujar- apareix a 2.557 m. l'estany de Montcalm (el que surt a la foto és en Pol, de 8 anys, el nostre gran petit heroi)
Ara ve la part més dura de la ruta. Hem de salvar 400 metres de desnivell grimpant com isards fins assolir el Coll de Riufred (2.978 m.). Tela. El pendent és pedregós a més no poder. Amunt. Flaquegen les cames.
El cos ha de seguir l'ànima. L'ànima ha de seguir la voluntat. La voluntat és el motor que ho mou tot, la clau que obre tots els panys. Vinga, encara més amunt. Tot el que val la pena a la vida costa un esforç.
L'escamot capdavanter el formen sis persones: la família Bellot al complet, la Laura i en Toni. Foto en un altre estanyol...
L'últim tram abans del Coll de Riufred (2.976 m.) és duríssim. El camí va fent ziga-zagues enmig d'una tartera. A l'esquerra hi ha el pic del Montcalm (3.078 m.) i a la dreta ja podem veure la Pica! La visió de la creu al capdamunt de la Pica és un esperó per al nostre cos exhaust.
Som dalt de la carena que separa França de Catalunya. Ja tenim el nostre objectiu a l'abast. Queda l'última pujada. A la dreta el pic Verdaguer (3.125 m.) i a l'esquerra La Pica d'Estats (3.143 m.). Ara llueix el sol! El primer que fa el cim és en Pol
Després anem arribant la resta: Josep, Oriol, Laura, Elena, Toni, Anna, Alba, Laura, Xavi, Marina i Joan. Un total de 12 persones (6 grans i 6 joves) hem aconseguit fer el cim de la Pica d'Estats. Els altres s'han quedat més avall, en els estanys propers al refugi. Aquí teniu la foto per a la posteritat (amb els logos del CCEV):
Cares de cansament i de satisfacció. És molt emocionant pensar que et trobes al capdamunt del teu país, al punt més alt de Catalunya. Deixem constància de la nostra gesta escrivint rere el foli del logo i posant-lo dins la capsa metàl·lica que hi ha al peu de la creu. Torna la boira. Cal baixar. Primer fins al refugi on dinem una omelette de fromage; després fins a l'aparcament. Hem de salvar 2.000 metres de desnivell. Al sortir del refugi plou. El descens es fa molt pesat. Cal anar amb compte per no relliscar. Sort dels bastons (imprescindibles!) que ajuden a frenar les caigudes. Els primers arriben a l'aparcament passades les sis. Ara queda la tornada amb cotxe fins a casa... Túnel de Puymorens, túnel del Cadí... Que no s'adormin els conductors... Ja veuràs demà quines "agulletes"......
Mapa:
1 comentari:
Felicitats
Publica un comentari a l'entrada