21.10.07

Segona Passejada per Vallromanes

Una trentena de persones hem participat en la 2a. Passejada per Vallromanes. Hem sortit de la Plaça de l'Església a quarts de deu del matí per a fer el següent itinerari:

Golf - Font de Can Vilardell- Castell de Sant Miquel - Poblat ibèric - Font de Can Gurri - Dolmen del Collet d'en Gurri - Font de Cera - Paradolmen d'en Boter - Coll de Clau - Vallromanes

Després de veure la font de can Vilardell (situada rere la Torre Tavernera), hem pujat per la urbanització de Can Corbera fins al Turó de la Salve, on es troba el repetidor de televisió. L'últim tram fins al cim del Castell de Sant Miquel (426 m.) hem seguit un corriol molt costerut que ha estat el més dur, però també el més bonic perquè ens oferia una àmplia panòramica de tot el Vallès (des del Montseny fins a Montserrat) i perquè estava ple de cireres d'arboç, vermelles, boníssimes.

A dalt hem visitat les restes del castell i hem pogut gaudir de les magnífiques vistes de Vallromanes

Al fons, podíem contemplar el mar lluent. Ens hem fet fotos dins la Torre de l'Homenatge i hem baixat fins a la zona on es troben les restes de la capella de Sant Miquel.

Hem esmorzat al costat del poblat ibèric el qual es troba amagat per la malesa del bosc.

Hem baixat pel camí ample fins a les vinyes del coll de Corbera. Aleshores hem agafat el camí de can Gurri, passant a la vora d'un pi majestuós i de les ruïnes de Can Barbeta, l'última masia vallromanina. Llavors hem entrat a Can Girona, que pertany al terme municipal de Santa Maria de Martorelles.

Hem visitat la font de Can Gurri i el dolmen del collet d'en Gurri. A la torre de llum hem girat cap a l'esquerra fins que hem arribat a la urbanització d'Alella Parc. El mar ens ha acompanyat a partir d'ara mentre caminàvem pel GR fins a Font de Cera. Hem travessat la carretera i hem seguit pel camí de la carena fins a Coll de Clau. Allí hem vist el paradolmen d'en Boter i hem agafat una drecera de baixada fins a Vallromanes on hem arribat passades les dues.

24.9.07

Pica d'Estats 22-23.9.07

Dissabte 22 de setembre. Migdia. Ens reunim 18 persones (11 adults i 7 menors) al pàrquing de l'Artiga (Arièja) a 1.180 m. d'altitud per iniciar la pujada fins al refugi de Pinet on hem de pernoctar.

El camí comença remuntant el riu per després endinsar-se en una bonica fageda...

Anem ascendint sense treva fins que deixem enrere els arbres i el paisatge canvia totalment. Passem per l'orri de Nouzére on hi ha un tancat perquè les vaques no s'escapin. Som a 1.700 m. La sendera segueix pujant enmig del pedregar. Boira. La visibilitat es redueix força. Sort que només cal seguir les marques de color blanc i vermell, però sovint tenim dubtes. Arribem al refugi passades dels 4 de la tarda. Estem a 2.246 metres. No podem veure el llac per culpa de l'espessa boira. Tota la nostra colla ocupa una habitació gran amb lliteres de tres pisos. Ens dutxem, mengem alguna cosa, ens escalfem, assequem la roba...

El refugi té 55 places i és ple de gom a gom. Hi ha un grup nombrós de persones (la majoria xicalla) que pertanyen a l'Agrupament Escolta Pere Quart. Ens expliquen que celebren el 35è. aniversari i volen assolir 35 pics. Parlem del mal temps que fa... Estem preocupats perquè amb aquesta boira seria una imprudència pujar a la Pica. Els més optimistes diuen que demà fara sol... Sopem molt d'hora: sopa de fideus, potage de verdures amb salsitxes i pastís de nata. Cal recuperar-se i agafar forces...

Després de sopar alguns se'n van al llit i altres es queden fent tertúlia. Aleshores Patrick, l'encarregat del refugi (un personatge molt peculiar) apareix amb tres guitarres. Un argentí que es diu Ramon Aparicio (un altre personatge ben peculiar que fa 35 anys que viu a França fent de charpentier i que ha vingut a esventar les cendres d'un amic al cim del Montcalm) comença la serenata nocturna...

L'acompanya Patrick puntejant amb una altra guitarra. Ramon se sap poemes en català i ens canta una cançó en occità. Aleshores Patrick porta les lletres d'un munt de cançons franceses i catalanes perquè tots puguem participar... En Toni també agafa la guitarra i se'ns fan les dotze...

Qui canta la boira espanta. Tant de bo sigui veritat. Què passarà demà?

...

Diumenge 23 de setembre. Ens despertem, mirem per la finestra i, oh la la!, contemplem la fosca silueta de les muntanyes allà dalt i el llac al davant... No hi ha boira! Visca!!!. Sortim a fora i, rere el refugi, veiem un mar de núvols que omple la vall. No les tenim totes, però ho provarem. Esmorzem i preparem les motxilles per enfilar el camí que, si tot va bé, ens portarà al cim de Catalunya. A les 8:10 ens posem a caminar. El primer estany que trobem és el d'Estats (2.416 m.)

Més amunt -perquè ufffffffff, la sendera no parar de pujar- apareix a 2.557 m. l'estany de Montcalm (el que surt a la foto és en Pol, de 8 anys, el nostre gran petit heroi)

Ara ve la part més dura de la ruta. Hem de salvar 400 metres de desnivell grimpant com isards fins assolir el Coll de Riufred (2.978 m.). Tela. El pendent és pedregós a més no poder. Amunt. Flaquegen les cames.

El cos ha de seguir l'ànima. L'ànima ha de seguir la voluntat. La voluntat és el motor que ho mou tot, la clau que obre tots els panys. Vinga, encara més amunt. Tot el que val la pena a la vida costa un esforç.

L'escamot capdavanter el formen sis persones: la família Bellot al complet, la Laura i en Toni. Foto en un altre estanyol...

L'últim tram abans del Coll de Riufred (2.976 m.) és duríssim. El camí va fent ziga-zagues enmig d'una tartera. A l'esquerra hi ha el pic del Montcalm (3.078 m.) i a la dreta ja podem veure la Pica! La visió de la creu al capdamunt de la Pica és un esperó per al nostre cos exhaust.

Som dalt de la carena que separa França de Catalunya. Ja tenim el nostre objectiu a l'abast. Queda l'última pujada. A la dreta el pic Verdaguer (3.125 m.) i a l'esquerra La Pica d'Estats (3.143 m.). Ara llueix el sol! El primer que fa el cim és en Pol

Després anem arribant la resta: Josep, Oriol, Laura, Elena, Toni, Anna, Alba, Laura, Xavi, Marina i Joan. Un total de 12 persones (6 grans i 6 joves) hem aconseguit fer el cim de la Pica d'Estats. Els altres s'han quedat més avall, en els estanys propers al refugi. Aquí teniu la foto per a la posteritat (amb els logos del CCEV):

Cares de cansament i de satisfacció. És molt emocionant pensar que et trobes al capdamunt del teu país, al punt més alt de Catalunya. Deixem constància de la nostra gesta escrivint rere el foli del logo i posant-lo dins la capsa metàl·lica que hi ha al peu de la creu. Torna la boira. Cal baixar. Primer fins al refugi on dinem una omelette de fromage; després fins a l'aparcament. Hem de salvar 2.000 metres de desnivell. Al sortir del refugi plou. El descens es fa molt pesat. Cal anar amb compte per no relliscar. Sort dels bastons (imprescindibles!) que ajuden a frenar les caigudes. Els primers arriben a l'aparcament passades les sis. Ara queda la tornada amb cotxe fins a casa... Túnel de Puymorens, túnel del Cadí... Que no s'adormin els conductors... Ja veuràs demà quines "agulletes"......

Mapa:

13.9.07

Pendents de la legalització

Seguim sense legalitzar, podem plorar o portar un ciri a la verge.

Avui he parlat amb el Consell Català de l’Esport i la situació és la següent:

El tècnic que portava el nostre expedient ha marxat, el nou tècnic que ha de mirar el nostre expedient està de vacances.

Per tant seguim pendents de la legalització i és que ja podeu entendre que mirar si hi ha més centres excursionistes a Vallromanes que es diguin Club Centre Excursionista de Vallromanes, és molt complicat, una feinada.

Salut

Francesc Masip, membre fundador del CCEV

9.7.07

Sortida al Puigpedrós

El passat diumenge 1 de juliol vam fer la sortida al Puigpedrós (2.914 m.). Descripció: aquí.


A- Crònica del Nico:

L'autocar ens va deixar on s'acabava la carretera asfaltada, a l'estació d'esquí nòrdic Guils-Fontanera (1.897 m.). A partir d'aquest punt només teníem les nostres cames i el nostre esperit per continuar endavant fins a l'estany de Malniu (2.264 m.). Hi vam accedir per una pista forestal en la qual vam trobar ciclistes, algun cotxe, cavalls, vaques, rius, arbres, ocells, el refugi de la Feixa i... nosaltres. Un grup format per 26 persones que vam trigar entre 1,30 - 2 hores a completar aquest recorregut sota el sol i la calor del Pirineu. El grup va començar a avançar com un tot, però de seguida els més preparats es van destacar, quedant enrere els que anaven amb canalla. Un cop arribats a l'estany de Malniu vam aprofitar per fer un bon àpat, una becaina, un passeig i llençar pedres a l'estany. Un indret únic, amb encant i molta tranquil·litat, que no va deixar ningú indiferent.

Tres generacions fent el mateix camí

Anna i Toni amb els cavalls

Al cim de les Mulleres

B- Crònica de l'Helena:

Després de dinar (entrepans, fruita, fruits secs i altres aliments típics de les excursions) vam iniciar l’última part de la sortida: la pujada al Puigpedrós. A partir d’aquí ja no quedaven vaques, només vèiem flors rupícoles i altra vegetació d’alta muntanya. Abans d’arribar al nostre objectiu, vam poder pujar un altre cim: les Mulleres del Puigpedrós. A partir d’aquí hi havia un tros planer abans de la pujada al cim. A dalt vam fer les fotografies obligades i vam gaudir de les vistes i del silenci de la muntanya. No hi havia ningú més a part de nosaltres.

Somriures molt a prop del cel

A la baixada vam accelerar el pas, tot i així no vam poder evitar les quatre pedres que van caure barrejades amb un suau plugim. Vam trobar una marmota que ens observava i que en adonar-se que la fotografiàvem es va amagar ràpidament en el seu cau. Abans d’arribar al refugi va començar a ploure de debò. Des del pendent de la muntanya es podia veure la cortina d’aigua que cobria tota la vall. Al refugi vam provar de trobar algun vehicle que ens acostés al lloc on havíem deixat l’autocar, però no hi va haver sort... o potser sí !!! Malgrat la pluja, el camí marcat com a GR des del refugi fins a la pista va ser molt especial: el terra moll, els arbres nets i el soroll de la pluja ens va acompanyar fins a prop del refugi de Feixa. Al final de la pista, en arribar a l’aparcament, es va acabar l’excursió. Canvi de roba i... tornada cap a Vallromanes.

Juanjo eufòric

Pol, el més petit que va fer el cim (7 anys)

13.5.07

Primera Passejada per Vallromanes

La primera passejada per Vallromanes organitzada pel CCEV ha estat un èxit. Una seixantena de persones han pogut gaudir d'un matí assolellat coneixent racons idíl·lics del nostre municipi com ara la Roca Foradada o les fonts de Santa Anna i Sant Joaquim. Hem sortit a les 9:15 de la plaça de l'Església. La primera parada ha estat la masia de Can Palauet. Després hem pujat fins a La Roca Foradada on el Toni ens ha explicat algunes hipòtesis que envolten aquest misteriós indret. Hem esmorzat a Can Gurguí. La baixada l'hem fet pel torrent de Can Lairet visitant la font de Santa Anna i la font de Sant Joaquim. A quarts de dues ja érem al poble.

Aquí podeu consultar l'itinerari detallat


Mostra un mapa més gran


Actualització 25.2.08

El Sr. Antoni Layret, propietari de gran part de les finques per on transcorre aquesta passejada, s'ha posat en contacte amb nosaltres per a fer alguns aclariments:

El pare del meu avi es deia Joaquim Layret Massana. Vet aquí el nom de la font de Sant Joaquim, i la de Santa Anna, ambdòs onomàstiques el dia 26 de juliol, que era el dia de la festa gran a la Torre Sant Joaquim. Ja sigui dit de pas, l'aigua que surt de les fonts (malauradament avui no hi raja aigua, per la manca continuada de pluges), no és analitzada per laboratori, per tant, la propietat no pot garantir la seva potabilitat pel consum humà. Declinem qualsevol responsabilitat sobre aquest tema.

Les sequioes (de la font de Sant Anna) les va importar i plantar el pare del meu avi des del Quebec (Canadà), durant el segle XIX. Aquestes sequoies són catalogades i, per tant, formen part d'un catàleg protegit. Li puc ben assegurar que les cuidem i les mimem per que formen part de la història de la meva família.

Li agraïm molt sincerament les seves informacions.

29.4.07

El Puigsacalm des de Vidrà

A la segona sortida del CCEV hem assitit 29 persones la meitat de les quals eren joves. La idea inicial era pujar al Puigsacalm des de la Collada de Bracons, però a Sant Pere de Torelló hem trobat un senyal de restricció de pas a vehicles de més de 12 m de llarg que ha impedit que el nostre autocar pogués continuar. Aleshores hem hagut de buscar una alternativa i hem decidit anar fins a Vidrà. Un cop allí, hem agafat la ruta cap al Puigsacalm que va per la Vila Vella i passa per l'ermita de Sant Bartomeu de Covildases.

Després de travessar el riu Ges, el camí transcorre paral·lel a la riera de Sant Bartomeu. Aigües cristal·lines, boscos de faig i de boix.

Alguns s'han quedat a dinar a la Cascada de la Vila Vella, un indret preciós.

Els que estàvem una mica més en forma hem continuat amunt fins arribar a l'ermita de Sant Bartomeu de Covildases, ubicada en un paratge idíl·lic. Al costat d'aquesta esglesiola del segle XII hi havia un gran cirerer florit.

La Carme i l'Emília han seguit soles fins al Puigsacalm (1.515 m.) i han fet el cim. Elles han estat les heroïnes del dia.

Quan dinàvem a l'ermita el cel s'ha enfosquit i ha començat a plovisquejar. Sort que el camí de retorn a Vidrà era costa avall.

A la terrassa de l'Hostal Serrasolsas, just davant de l'impressionant roure monumental de la Creu de l'Arç, hem refet les forces tastant les típiques patates farcides mentre esperàvem els ressagats. De tornada cap a l'autocar hem pogut contemplar la majestuosa Masia del Cavaller de Vidrà (s. XVIII).

Foto del grup sencer (falta Joan Bautista, el fotògraf)

Una bona representació del jovent: ells són el futur

Ton, l'excursionista més menut