A- Crònica del Nico:
L'autocar ens va deixar on s'acabava la carretera asfaltada, a l'estació d'esquí nòrdic Guils-Fontanera (1.897 m.). A partir d'aquest punt només teníem les nostres cames i el nostre esperit per continuar endavant fins a l'estany de Malniu (2.264 m.). Hi vam accedir per una pista forestal en la qual vam trobar ciclistes, algun cotxe, cavalls, vaques, rius, arbres, ocells, el refugi de la Feixa i... nosaltres. Un grup format per 26 persones que vam trigar entre 1,30 - 2 hores a completar aquest recorregut sota el sol i la calor del Pirineu. El grup va començar a avançar com un tot, però de seguida els més preparats es van destacar, quedant enrere els que anaven amb canalla. Un cop arribats a l'estany de Malniu vam aprofitar per fer un bon àpat, una becaina, un passeig i llençar pedres a l'estany. Un indret únic, amb encant i molta tranquil·litat, que no va deixar ningú indiferent.
Tres generacions fent el mateix camí
Anna i Toni amb els cavalls
Al cim de les MulleresB- Crònica de l'Helena:
Després de dinar (entrepans, fruita, fruits secs i altres aliments típics de les excursions) vam iniciar l’última part de la sortida: la pujada al Puigpedrós. A partir d’aquí ja no quedaven vaques, només vèiem flors rupícoles i altra vegetació d’alta muntanya. Abans d’arribar al nostre objectiu, vam poder pujar un altre cim: les Mulleres del Puigpedrós. A partir d’aquí hi havia un tros planer abans de la pujada al cim. A dalt vam fer les fotografies obligades i vam gaudir de les vistes i del silenci de la muntanya. No hi havia ningú més a part de nosaltres.
Somriures molt a prop del cel
A la baixada vam accelerar el pas, tot i així no vam poder evitar les quatre pedres que van caure barrejades amb un suau plugim. Vam trobar una marmota que ens observava i que en adonar-se que la fotografiàvem es va amagar ràpidament en el seu cau. Abans d’arribar al refugi va començar a ploure de debò. Des del pendent de la muntanya es podia veure la cortina d’aigua que cobria tota la vall. Al refugi vam provar de trobar algun vehicle que ens acostés al lloc on havíem deixat l’autocar, però no hi va haver sort... o potser sí !!! Malgrat la pluja, el camí marcat com a GR des del refugi fins a la pista va ser molt especial: el terra moll, els arbres nets i el soroll de la pluja ens va acompanyar fins a prop del refugi de Feixa. Al final de la pista, en arribar a l’aparcament, es va acabar l’excursió. Canvi de roba i... tornada cap a Vallromanes.
Juanjo eufòric
Pol, el més petit que va fer el cim (7 anys)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada